Història
Marràqueix (nom original en berber Tamurt n Akkuc, "terra de Déu"; en àrab مراكش Marrākeš, en francès Marrakech, anglès Marrakesh; fin el 1890 Marroc]) és una ciutat del sud-oest del Marroc, al peu de l'Atles, a 466 m d'altura. L'any 2004 tenia una població oficial de 1.036.500 habitants, xifra que quedaria molt curta en estimacions no oficials.
Té el soc (mercat berber) més gran del Marroc i la plaça més atrafegada de tota l'Àfrica, anomenada Djemà-el-Fna. Marràqueix està dividida en la Medina i la ciutat moderna. Té diversos monuments declarats Patrimoni de la Humanitat, cosa que la converteix en el principal atractiu turístic del país.
La ciutat en el seu nom original ha originat el nom català del país, Marroc, del que el nom àrab de Marràqueix és una derivació, sent el nom original Marrúkeix ("vés-te'n corrents") convertit pels francesos en Marrakech.
El clima és mediterrani sec. La temperatura mitjana anual és de 19,2 °C i oscil·la entre els 11,6 °C de gener i els 27,6 °C de juliol. Les gelades són escasses mentre que les altes temperatures són habituals durant l'estiu, i superen els 40 °C en diverses ocasions cada any. Les precipitacions són de 247 mm anuals concentrades d'octubre a maig, moltes vegades de forma torrencial.
La història de Marràqueix comença en època musulmana. La Bocanum Emerum de Claudi Ptolemeu, que alguns pensen que podria estar a la regió de Marràqueix o d'Aghmat, havia d'estar més al nord, i de moment no se sap on.
La van fundar els almoràvits sobre una plana buida, amb maresmes. El nom de la ciutat (potser "Veste'n corrent") no dona cap pista sobre que volien dir. Després de la campanya almoràvit de 1060 en que s'havien apoderat de la regió de Fazaz, Meknès i el país Lawata, van decidir establir un campament per controlar la zona i servir de base a futures campanyes i enllaç entre el sud i Fes. Yússuf ibn Taixfín va comprar els terrenys a les tribus masmudianes dels Halyana i els Hazmira (de la gran tribu Masmuda) i es va establir al lloc amb la seva tenda, fent construir una mesquita i una kasba. Els habitants de la zona van establir les seves cases a l'entorn del campament. Va créixer de manera extraordinària però sempre a la manera dels nòmades.
Els almohades van establir la capital a Marràqueix i sota el seu govern fou una ciutat prospera que va ser dotada amb diversos monuments: kasba, mesquites, escoles, hospital, aqüeducte, jardins. En una data entre 1152[3] i 1155[4] els Banu Amghar, germans del mahdi Ibn Tumart, van entrar a la ciutat i van intentar revoltar a la població contra Abd al-Mumin que era a Salé, però la rebel·lió fou aplanada ràpidament i els rebels foren massacrats.
Després del 1412 amb la derrota a l'Àndalus a la batalla de les Navas de Tolosa, i la mort d'al-Nassir ibn al-Mansur i la d'al-Mustanṣir Yūsuf a Marràqueix el 6 de gener de 1224, l'assemblea de xeics almohades descedents dels antics companys d'Ibn Tumart que volien controlar als sultans al·legant la tradició, va proclamar califa Abū Muḥammad ʿAbd al-Wāhid, germà de Yaʿqub al-Manṣūr, però aquest nomenament no va ser acceptat a l'Àndalus. Abu Muhammad Abd al-Wahid va morir estrangulat el mateix 1224 i el va succeir Abu-Muhàmmad Abd-Al·lah al-Àdil que es va ofegar a un estany del palau el 1227 i va pujar al tron a l'Àndalus Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun (germà d'al-Àdil), mentre a Marràqueix els xeics proclamaven a Yahya ibn Nàssir al-Mútassim. Yahya, desconfiat dels seus, va fugir a Tinmal (1228) i a Marràqueix finalment fou nomenat un governador lleial a al-Mamun (1229); però Yahya va retornar al cap de quatre mesos amb tropes i va recuperar la ciutat, va matar al governador i al cap de 7 dies va haver de lliurar batalla a Gilliz (1230) on havia arribat al-Mamun des de l'Àndalus amb una tropa castellana que li havia facilitat Ferran III de Castella formada per 12.000 homes, mercès al qual va obtenir la victòria i va entrar a la ciutat massacrant als xeics almohades i va fer construir una església per les seves tropes cristianes (era un pacte en el tractat amb Ferran III); la seva política fou de reversió de tot el que s'havia fet abans.
El 1910 el marabut saharaui Maa-el-Ainin, cap dels enemics dels estrangers, es va presentar a Marràqueix amb un exèrcit reclutat entre les tribus de l'Anti Atles i el Sus i es diu que va fer una demostració de força i el juny es va proclamar sultà (o potser mahdi), però alguns historiadors ho posen en dubte. La seva influència religiosa era no obstant extraordinària, però tenia 79 anys i poc a perdre. No obstant el seu fill xeic Muhammad al-Imam i un dels seus germans Sad Abih (Saad Bouh) que cooperava amb els francesos, van refutar aquesta interpretació. Es diu que el seu fill i successor (khalifa) Ahmad al-Hayba (o al-Hiba) era el que movia els fils dels esdeveniments. Les forces de Maa foren derrotades el 23 de juny de 1910 a Kasba Tadla i el setembre de 1910 es va retirar a Tiznit on va morir el 28 d'octubre de 1910.
El sultà va signar finalment el 24 de març de 1912 el tractat de protectorat amb França i Espanya. El moviment contra els estrangers es va estendre pel sud i el marabut Ahmad al-Hiba es va apoderar de Marrraqueix i va gafar com hostatges als francesos de la ciutat incloent el cònsol i el vicecònsol. Al-Hiba havia provocat en poc temps l'oposició de la població per les seves mesures poc encertades, i els caids al-Galoui (al-Glawi) i Mtugi van donar ara suport als francesos, amb els que abans no simpatitzaven. Lyautey va haver d'enviar a Marràqueix al coronel Mangin, que va derrotat a al-Hiba a Sidi Bu Uthman el 6 de setembre de 1912; els cadis van provocar un aixecament a la ciutat que va salvar als presoners francesos i va obligar a Al-Hiba a fugir cap al sud i l'endemà (7 de setembre) els francesos van entrar a la ciutat.
Impressions personals
Tornaria a Marràqueix per passar una estona a la Plaça Jemaa El Fna, per seure en una de les terrasses i prendre un te amb un intens sabor de menta. Contemplaria la plaça des de primeres hores del matí fins a la nit, quan ja tothom marxaria cap a casa... escoltaria, encara que no els entengués, els contadors d’històries, i continuaria mirant-me de lluny i amb una certa angúnia els encantadors de serps. I és que la plaça Jema El Fna és un món, un món de dia i un altre de nit, un món ple de gent, de soroll, d’olors agradables i de pudors que et fan girar per no caure d’esquena, un món que fascina i et fa recular molts d'anys enrrera.
I que ningú es pensi que Jema El Fna és una plaça amb una arquitectura fantàstica, o amb uns jardins o una escultura que li doni majestuositat. El que fa aquesta plaça és la gent que hi ha, perquè l’espai en si no té res, no és res la plaça sense la gent… És un espai gran, que podria semblar molt buit, però que no sé si algú l’ha pogut mai veure ben buit.
De bon matí ja hi pots anar a prendre un suc de taronja acabada d’esprémer, hi pots comprar fruits secs o un bon grapat de menta per fer un te. Si vols, ja hi trobaràs els encantadors de serps amb els rèptils ballant al so de la música. Al migdia hi fa calor, però també hi ha gent que travessa d’una banda a l’altra a peu, en moto o dalt d'un carro estirat per un ruquet. Els venedors d'aigua, a més, fan sonar les seves campanes perquè saben que és l'hora en què es posen més monedes a la butxaca.
Una nebulosa envolta les taules, els colors es tornen tots més intensos i sembla que el món no sigui res més que estar assegut a la plaça Jema El Fna, perquè allà la vida va passant, a poc a poc, de colors vius i d’olors fortes i intenses, de paraules, de crits, de sons, de música... tot un món hi ha a la Plaça Jema El Fna, per això hi tornaria, per això i només per això, per viure, tornaria a a la ciutat, per viure una altra vegada intensament la plaça on un hi pot descobrir les mil i una nits de Marràqueix.
Informació extreta d'Altaïr, Viquipèdia, i impressions personals. Fotos de collita propia.
