Marràqueix

Història

Marràqueix (nom original en berber Tamurt n Akkuc, "terra de Déu"; en àrab مراكش Marrākeš, en francès Marrakech, anglès Marrakesh; fin el 1890 Marroc]) és una ciutat del sud-oest del Marroc, al peu de l'Atles, a 466 m d'altura. L'any 2004 tenia una població oficial de 1.036.500 habitants, xifra que quedaria molt curta en estimacions no oficials.
Té el soc (mercat berber) més gran del Marroc i la plaça més atrafegada de tota l'Àfrica, anomenada Djemà-el-Fna. Marràqueix està dividida en la Medina i la ciutat moderna. Té diversos monuments declarats Patrimoni de la Humanitat, cosa que la converteix en el principal atractiu turístic del país.
La ciutat en el seu nom original ha originat el nom català del país, Marroc, del que el nom àrab de Marràqueix és una derivació, sent el nom original Marrúkeix ("vés-te'n corrents") convertit pels francesos en Marrakech.
El clima és mediterrani sec. La temperatura mitjana anual és de 19,2 °C i oscil·la entre els 11,6 °C de gener i els 27,6 °C de juliol. Les gelades són escasses mentre que les altes temperatures són habituals durant l'estiu, i superen els 40 °C en diverses ocasions cada any. Les precipitacions són de 247 mm anuals concentrades d'octubre a maig, moltes vegades de forma torrencial.

La història de Marràqueix comença en època musulmana. La Bocanum Emerum de Claudi Ptolemeu, que alguns pensen que podria estar a la regió de Marràqueix o d'Aghmat, havia d'estar més al nord, i de moment no se sap on.
La van fundar els almoràvits sobre una plana buida, amb maresmes. El nom de la ciutat (potser "Veste'n corrent") no dona cap pista sobre que volien dir. Després de la campanya almoràvit de 1060 en que s'havien apoderat de la regió de Fazaz, Meknès i el país Lawata, van decidir establir un campament per controlar la zona i servir de base a futures campanyes i enllaç entre el sud i Fes. Yússuf ibn Taixfín va comprar els terrenys a les tribus masmudianes dels Halyana i els Hazmira (de la gran tribu Masmuda) i es va establir al lloc amb la seva tenda, fent construir una mesquita i una kasba. Els habitants de la zona van establir les seves cases a l'entorn del campament. Va créixer de manera extraordinària però sempre a la manera dels nòmades.

Els almohades van establir la capital a Marràqueix i sota el seu govern fou una ciutat prospera que va ser dotada amb diversos monuments: kasba, mesquites, escoles, hospital, aqüeducte, jardins. En una data entre 1152[3] i 1155[4] els Banu Amghar, germans del mahdi Ibn Tumart, van entrar a la ciutat i van intentar revoltar a la població contra Abd al-Mumin que era a Salé, però la rebel·lió fou aplanada ràpidament i els rebels foren massacrats.
Després del 1412 amb la derrota a l'Àndalus a la batalla de les Navas de Tolosa, i la mort d'al-Nassir ibn al-Mansur i la d'al-Mustanṣir Yūsuf a Marràqueix el 6 de gener de 1224, l'assemblea de xeics almohades descedents dels antics companys d'Ibn Tumart que volien controlar als sultans al·legant la tradició, va proclamar califa Abū Muḥammad ʿAbd al-Wāhid, germà de Yaʿqub al-Manṣūr, però aquest nomenament no va ser acceptat a l'Àndalus. Abu Muhammad Abd al-Wahid va morir estrangulat el mateix 1224 i el va succeir Abu-Muhàmmad Abd-Al·lah al-Àdil que es va ofegar a un estany del palau el 1227 i va pujar al tron a l'Àndalus Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun (germà d'al-Àdil), mentre a Marràqueix els xeics proclamaven a Yahya ibn Nàssir al-Mútassim. Yahya, desconfiat dels seus, va fugir a Tinmal (1228) i a Marràqueix finalment fou nomenat un governador lleial a al-Mamun (1229); però Yahya va retornar al cap de quatre mesos amb tropes i va recuperar la ciutat, va matar al governador i al cap de 7 dies va haver de lliurar batalla a Gilliz (1230) on havia arribat al-Mamun des de l'Àndalus amb una tropa castellana que li havia facilitat Ferran III de Castella formada per 12.000 homes, mercès al qual va obtenir la victòria i va entrar a la ciutat massacrant als xeics almohades i va fer construir una església per les seves tropes cristianes (era un pacte en el tractat amb Ferran III); la seva política fou de reversió de tot el que s'havia fet abans.

El 1910 el marabut saharaui Maa-el-Ainin, cap dels enemics dels estrangers, es va presentar a Marràqueix amb un exèrcit reclutat entre les tribus de l'Anti Atles i el Sus i es diu que va fer una demostració de força i el juny es va proclamar sultà (o potser mahdi), però alguns historiadors ho posen en dubte. La seva influència religiosa era no obstant extraordinària, però tenia 79 anys i poc a perdre. No obstant el seu fill xeic Muhammad al-Imam i un dels seus germans Sad Abih (Saad Bouh) que cooperava amb els francesos, van refutar aquesta interpretació. Es diu que el seu fill i successor (khalifa) Ahmad al-Hayba (o al-Hiba) era el que movia els fils dels esdeveniments. Les forces de Maa foren derrotades el 23 de juny de 1910 a Kasba Tadla i el setembre de 1910 es va retirar a Tiznit on va morir el 28 d'octubre de 1910.
El sultà va signar finalment el 24 de març de 1912 el tractat de protectorat amb França i Espanya. El moviment contra els estrangers es va estendre pel sud i el marabut Ahmad al-Hiba es va apoderar de Marrraqueix i va gafar com hostatges als francesos de la ciutat incloent el cònsol i el vicecònsol. Al-Hiba havia provocat en poc temps l'oposició de la població per les seves mesures poc encertades, i els caids al-Galoui (al-Glawi) i Mtugi van donar ara suport als francesos, amb els que abans no simpatitzaven. Lyautey va haver d'enviar a Marràqueix al coronel Mangin, que va derrotat a al-Hiba a Sidi Bu Uthman el 6 de setembre de 1912; els cadis van provocar un aixecament a la ciutat que va salvar als presoners francesos i va obligar a Al-Hiba a fugir cap al sud i l'endemà (7 de setembre) els francesos van entrar a la ciutat.


Impressions personals

Tornaria a Marràqueix per passar una estona a la Plaça Jemaa El Fna, per seure en una de les terrasses i prendre un te amb un intens sabor de menta. Contemplaria la plaça des de primeres hores del matí fins a la nit, quan ja tothom marxaria cap a casa... escoltaria, encara que no els entengués, els contadors d’històries, i continuaria mirant-me de lluny i amb una certa angúnia els encantadors de serps. I és que la plaça Jema El Fna és un món, un món de dia i un altre de nit, un món ple de gent, de soroll, d’olors agradables i de pudors que et fan girar per no caure d’esquena, un món que fascina i et fa recular molts d'anys enrrera.

I que ningú es pensi que Jema El Fna és una plaça amb una arquitectura fantàstica, o amb uns jardins o una escultura que li doni majestuositat. El que fa aquesta plaça és la gent que hi ha, perquè l’espai en si no té res, no és res la plaça sense la gent… És un espai gran, que podria semblar molt buit, però que no sé si algú l’ha pogut mai veure ben buit.

De bon matí ja hi pots anar a prendre un suc de taronja acabada d’esprémer, hi pots comprar fruits secs o un bon grapat de menta per fer un te. Si vols, ja hi trobaràs els encantadors de serps amb els rèptils ballant al so de la música. Al migdia hi fa calor, però també hi ha gent que travessa d’una banda a l’altra a peu, en moto o dalt d'un carro estirat per un ruquet. Els venedors d'aigua, a més, fan sonar les seves campanes perquè saben que és l'hora en què es posen més monedes a la butxaca.

 

Segurament, però, el millor de la plaça és quan el sol comença a pondre’s darrere els edificis plens d’antenes parabòliques que porten als habitants de la ciutat imatges d’un món diferent, un món que molts volen abastar pensant que els portarà la vida, però que de vegades els porta a la mort o a la desesperació perquè és un lloc molt diferent del que veuen cada dia des d’aquell balcó que dóna a la plaça Jema El Fna.

 

Al vespre, quan el sol comença a pondre’s i tot agafa una tonalitat entre groga i rosada, aleshores els sorolls de la plaça es multipliquen. Comencen a aparèixer com per art d’encantament bancs, taules, mostradors plens de menges i graelles que comencen a treure fum. I cada vegada hi ha més gent, persones que van amunt i avall, homes que prenen un te calent en una terrassa d’un dels molts establiments que hi ha a la plaça, turistes que encara compren babutxes, collarets, sandàlies, llums, teteres o el que sigui que els ofereixin després d’haver regatejat unes quantes vegades el preu, perquè si no regateges no entres en el joc dels marroquins, no entres en aquest joc en què es converteix el comprar.

 

Comencen a sonar tambors i es fa un rotlle perquè hi ha un grup ballant una dansa que sembla ritual. Una mica més enllà, allà on la plaça es fa més estreta, hi ha un altre grup d'homes asseguts a terra, quiets, escoltant. Al mig de tots ells, un contador de contes, algú que amb les seves paraules els trasllada a un món de fantasia, a un món on el desert es menja les persones, un món en què es viuen passions incontrolables que porten a la mort o a la vida. L’escolten en silenci, un silenci que sembla impossible de trobar a la plaça més sorollosa del món, a la plaça on tothom viu intensament, on uns ja comencen a assaborir unes albergínies que acompanyen a unes broquetes de pollastre i vedella. On uns altres mengen una sopa ben calenta malgrat que fa calor i d’altres xarrupen el cuscús que acompanya la cuixa de pollastre guisada amb verdures. Seuen tots junts, asseguts uns al costat dels altres, ben estrets, compartint així el sopar i la tertúlia.

Una nebulosa envolta les taules, els colors es tornen tots més intensos i sembla que el món no sigui res més que estar assegut a la plaça Jema El Fna, perquè allà la vida va passant, a poc a poc, de colors vius i d’olors fortes i intenses, de paraules, de crits, de sons, de música... tot un món hi ha a la Plaça Jema El Fna, per això hi tornaria, per això i només per això, per viure, tornaria a a la ciutat, per viure una altra vegada intensament la plaça on un hi pot descobrir les mil i una nits de Marràqueix.

                               Informació extreta d'Altaïr, Viquipèdia, i impressions personals. Fotos de collita propia.

la màxima de New Hampshire "Llibertat ó mort"

Em perdonareu, potser no és el lloc més adequat, però penjo uns comentaris que he enviat a La Carme, doncs veig una situació molt complexa i poc favorable a Catalunya, per dir-ho en termes molt suaus.

Bona nit Carme!

Recordes aquest estiu la màxima de New Hampshire "Llibertat ó mort", doncs haurem, sense arribar a la mort, de començar seriosament a emprendre mesures dràstiques a Catalunya amb aquest inici d'any. Ens cauen cops per tot arreu, a part del tema laboral; els temes de les caixes (desapareixen les caixes, sobretot les catalanes-ens treuen tot el poder económic), volen suprimir les autonòmies (ja et pots pensar per quina volen començar), armonitzar tot l'estat, sota un únic comandament, i .....volen tallar la inmersió linguística, o s'acaba Catalunya, ó reaccionem; ja veus com estem.
Aquest darrers dies ja t'he anat enviant enllaços a articles que en van parlant, però aixó ja és demencial. Fins i tot En Pujol, sempre molt prudent, ara ja diu que en hi ha prou.
A part de tot aixó, el tema de les caixes (ja he dit que perdem el poder económic), volen carregar-se, la millor, la més solvent, la que no ha patit, La Caixa. A darrera hi ha els dos partits ( PSOE i PP), i tots els poders fàctics (amb els grans bancs, el d'Espanya, El Santander i Bilbao): Tot aixó diuen per salvar l'economia d'Essssxxxx, i tots els mals venent de les autonómies, però només parlen de la nostra, a l'hora de fer balanç.
La pinça fa fàstic. Noia ja veus com estem.
Haurem d'acabar sortin al carrer i fer-ne una de ben grossa, encara que la millor seria proclamar, des del nostre Parlament, unilateralment la Independència, i a veure-les venir.
Salut Noia i petons. Ricard

Pujol ja no veu arguments per oposar-se a la independència de Catalunya
L'expresident català contempla, per primera vegada de manera oberta, la independència de Catalunya
Respon a “la marginació i l'ofec” de l'Estat espanyol
25/01/11 22:01 - Barcelona - Agències

L'expresident català Jordi Pujol ha contemplat avui, per primera vegada de manera oberta, la independència de Catalunya com una possible “alternativa” davant “la marginació i l'ofec” al qual es vol sotmetre els catalans a l'Espanya actual, i ha dit no veure arguments per oposar-se a un Estat propi.
Pujol, que fins ara sempre s'havia mostrat extremadament moderat a l'hora de parlar de l'opció independentista, ha estat més explícit que mai en el seu últim editorial, en el butlletí electrònic del Centre d'Estudis Jordi Pujol, titulat “Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Quebec”.
“Durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d'un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària”, ha recordat.
Aquest nacionalisme majoritari, encarnat per la CiU que ell mateix va liderar durant més de dues dècades, “rebutjava els requeriments que alguns sectors li feien perquè s'adherís a l'independentisme. Tenia arguments per fer-ho. Ara ja no els té”, ha afegit.
Després de subratllar que econòmicament “una Catalunya independent és viable”, Pujol ha admès que encara es podria objectar que no s'ha de “posar en perill la cohesió interna catalana” amb plantejaments independentistes, un argument que sovint utilitza Artur Mas per refredar les expectatives d'un referèndum d'autodeterminació.
“Però fins i tot aquest (argument) perd pes a mesura que s'accentua tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara no té arguments polítics i cada vegada menys arguments sentimentals. O econòmics”, ha afegit.
Encara que ha reconegut que l'”opció independentista és de difícil realització”, Pujol ha advertit que l'altra alternativa és la que “imposa” Espanya i que “equival a rendir-se” i a “acceptar la marginació i l'ofec de Catalunya”.
Aquesta última opció seria el “final col·lectiu” de Catalunya, de manera que, “arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència”, ha afirmat.
Segons l'expresident de la Generalitat, “hi hauria hagut una manera d'evitar això: que s'hagués acceptat que Catalunya és un poble amb personalitat pròpia, amb dret a ser respectat i considerat com a tal. I això era possible dins d'Espanya”.
Segons el seu parer, “fa uns anys” semblava que es podria evitar que Catalunya es veiés davant la disjuntiva d'elegir entre “l'Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat” o la independència.
Per a Pujol, abans “semblava viable” una “evolució favorable de la interpretació de la Constitució”, amb el “reconeixement de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya”, que comportaria una “contribució lleial i a fons per part de Catalunya al progrés democràtic, econòmic, social i de prestigi d'Espanya”.
“Això ha fracassat. Des de fa uns anys s'ha anat consolidant un model homogeneïtzador, de sostre competencial molt baix, és a dir, d'autogovern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer”, ha denunciat.
Però en aquest moment, segons Pujol, “és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d'anar cargolant l'autonomia i, de fet, la identitat, l'autogovern, l'economia de Catalunya, amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans”.
“Si algun canvi hi pot haver de moment, més fàcil és que sigui per mal que per bé. Per tant, l'alternativa a això ara ja només podria ser la independència”, ha sentenciat.
“Mentre esperem el dia d'un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que tenim: reforçar-nos internament”, ha conclòs

El futur de l'excursionisme

El futur de l'excursionisme

M'ha semblat prou interessant per publica'l en el nostre bloc. Salut a tothom!



21/01/11
Josep Maria Solé i Sabaté
Des de fa uns 160 anys, en ple auge de la Renaixença, de l'autoestima cultural i d'un impuls econòmic general d'eufòria, l'excursionisme ha estat a Catalunya un element cabdal per conèixer l'entorn, els espais naturals, sempre acompanyat per un ferm criteri amb voluntat de saber, al qual no se li pot negligir voluntat científica; alhora es posicionava de forma precisa i clara en un indiscutible amor al país. S'enfortí la defensa del patrimoni cultural, el coneixement de les comarques més allunyades i l'intercanvi de coneixences i, també, un catalanisme que s'expandia amb ell.

Afectà tots els grups socials, des de professions liberals i comerciants fins a menestrals i obrers. De totes les classes socials van aparèixer excursionistes. Fet que s'anà estenent per ciutats i totes les comarques del Principat. Els seus fills seguiren l'impuls inicial dels pares i, en èpoques de dictadures i manca de llibertat, l'excursionisme fou escola de ciutadania, civisme i indiscutible compromís nacional. És reconegut àmpliament que durant el franquisme l'excursionisme educà culturalment i nacionalment molts fills espuris del franquisme davant les pors de pares i educadors lliurats o temorosos del Règim. Fins i tot durant el nacionalcatolicicisme, l'excursionisme agità consciències i va fer evolucionar variades mentalitats tancades.

L'excursionisme activà la cultura i defensà el patrimoni quan el conjunt de la societat s'enlluernà amb el desarrollisme i aparegué el consumisme generalitzat, els caps de setmana, les caravanes a les carreteres i la massificació de platges amb la consegüent especulació urbanística i l'accés massiu a tot arreu del país.

Ara l'excursionisme està en un cul-de-sac. No viuen un bon moment els esplais, caus i tots els centres que eren planter d'excursionistes. L'allau d'activitats esportives als nanos i joves, les xarxes informàtiques, l'extraordinària oferta televisiva, un deixatament dels pares d'avui dia vers l'excursionisme per tots els factors citats, on encara es podria incloure la crisi de l'Església i la proposta que feia vers aquest món, etc. ha fet que a l'excursionisme li costi renovar-se i expandir-se.

Cal apostar de forma decidida pel seu manteniment. Crec que el món excursionista s'ha d'obrir a totes les activitats que impulsen el gaudi, ús i coneixement de l'entorn natural. Que ha de sumar de forma humil i senzilla a tothom. Des del més marxaire de xiruca o vamba esportiva fins a tots aquells que fan senderisme; alpinisme; esquí o esquí de travessa; raquetes; escalada, escalada indoor, alpina o en glaç, bicicleta de muntanya, etc.

L'excursionisme es basa a participar de l'amor a la natura. Ha de tornar als orígens. Ha d'acceptar des d'aquells que creuen que si no pugen a cims no han fet res o que caminar és un mínim d'hores, fins al món de la competició més extrema –sé que a molts romàntics de l'excursionisme d'ahir això no ens fa gaire el pes–, fins a fer des del món dels infants, gent gran i jovent prou dispers un planter de nous acòlits.

Cal ser optimistes, a França, Alemanya, els EUA o Austràlia l'excursionisme té una salut de ferro. Ho han aconseguit obrint-se a tothom, a tothom sense excepció. Des del món dels participants més ampli fins a administracions, comarques i ajuntaments. També veient la importància social i econòmica més diversa que genera, si s'accepta que és també –altre cop ho sento pels puristes més recalcitrants– una activitat turística. I, com a tal, una font d'ingressos i desenvolupament.

L'excursionisme ha de trucar a portes, des de la Generalitat fins a TV3, des dels partits catalans que pensen en clau nacional fins als educadors. Des dels ajuntaments fins a comarques i centres d'estudi, des de potenciar esplais fins a fer-se visible i present a tot arreu. L'excursionisme va triomfar per tocar el cor i la fibra de la gent, ara, altre cop, en plena crisi, és una gran oportunitat per redescobrir la natura per a molta gent desencisada d'uns cants de sirena consumistes que són pa per avui i misèria per demà, i per avui.

i pel novembre, Senterada

Hem passat un llarg cap de setmana a Senterada, el què ens ha permés visita els voltanst i entre ells, El Coll d'Oli, un paratge preciòs amb unes vistes impressionants.

El Coll d'Oli és un coll a 1.526,9 m. alt. situat en el límit dels termes municipals de Sarroca de Bellera (antic terme de Benés, de l'Alta Ribagorça), i de la Torre de Cabdella, del Pallars Jussà.

Passava per aquest coll el camí de bast que unia les valls paral·leles del Flamisell i de la Valiri, a través dels pobles de Guiró, a la Vall Fosca, i de Castellvell de Bellera. És al nord-est del Tossal del Portell i al sud-oest del Tossal de Tuiro. Una mica més al nord-est seu hi ha la Collada de Pui Cavaller.

Senterada és un municipi de la comarca del Pallars Jussà situat a la part nord-occidental de la comarca. Només té més al nord els termes de Sarroca de Bellera i de la Torre de Cabdella, que constitueixen l'apèndix al nord del cos principal de la comarca. Entre aquests dos termes hi ha, a més, l'enclavament de Larén, que pertany a Senterada. Tot aquest apèndix es coneix com a Vall Fosca, tot i que Sarroca de Bellera és, de fet, una vall paral·lela a la pròpiament així anomenada, que són la vall del Flamisell, del congost d'Erinyà en amunt i la vall de Bellera, del riu Bòssia; és a dir, els termes de Senterada i la Torre de Cabdella.

Es troba a la carretera de la Pobla de Segur al Pont de Suert, l'Eix Pirinenc (N-260), a 9 km de la Pobla de Segur. Està situada a l'aiguabarreig del Flamisell i el seu afluent, el riu Bòssia, dos rius on hi ha abundants truites. És la porta d'entrada a la Vall Fosca, poblada amb molts boscos plens de pins, on, al seu temps, es pot collir una gran varietat de bolets. Hi ha diverses residències de turisme rural, de les quals destaca l'antiga piscifactoria, on es poden pescar truites que després són guisades a la mateixa residència. Està oberta tot l'any. Un altre dels establiments que cal destacar és l'antiga fonda del poble, Casa Leonardo, quasi centenària, reoberta com a casa d'acolliment de turisme rural fa menys d'una dècada.


L'interior del terme
El terme municipal de Senterada s'articula bàsicament a partir de l'eix que forma el Flamisell. Aquest riu, que neix en el terme de la Torre de Cabdella, entra en el de Senterada un quilòmetre al nord-est del poble cap del municipi. Senterada és gairebé a l'extrem nord del terme. Per tant, gairebé tot el costat de llevant del municipi és la vall del Flamisell.

La vall del riu Bòssia
Al nord-oest de Senterada discorre un dels principals afluents del Flamisell: el riu Bòssia, que procedeix del terme veí de Sarroca de Bellera. Just a l'entrada del Dòssia en terres de Senterada se li ajunta el riu de Cadolla, que prové de Corroncui i Pinyana, en el veí terme del Pont de Suert (antic terme de Viu de Llevata.

La vall del riu Cadolla
La vall del Cadolla, que inclou el poble d'aquest nom, queda tancada al nord i oest per les muntanyes que delimiten les comarques del Pallars Jussà i Alta Ribagorça, que arriben als 1.500 m. alt., i marquen un pronunciat pendís pel nord, el Solà de Cadolla, amb les Costes de la Calameia, on destaquen el barranc del Vedat del Solà, la llau de la Calameia i la llau del Solà, de ponent a llevant i pel costat nord. Pel sud, a ponent el barranc del Rial, que rep l'afluència de la llau de les Corones, el barranc de Llavaner i d'altres barrancs i llaus curts que baixen del serrat que tanca la vall pel costat de migdia.

El límit nord i oest de la vall de Cadolla termenal amb el Pont de Suert, mentre que el límit sud d'aquesta vall és una gran carena que baixa de la Capcera cap al nord-est pel Serrat de Coscollola, on hi ha el Bosc de Cérvoles, el Serrat de Puituri, el Serrat de les Corneres, amb el Serrat de la Grama, i, al final, la trifurcació de la carena en la Roca de l'Hedra, cap al nord, la Costa de Sores, cap al nord-est, i el Serradet de la Plana, de 991,2 m. alt.

A l'extrem nord-oest de la Roca de l'Hedra hi havia hagut la Quadra de Miravet, que, juntament amb Cadolla, formà un ajuntament propi entre 1821 i 1847.

La vall del barranc de Naens
El riu Bòssia rep un altre afluent, abans d'abocar-se en el Flamisell a Senterada. Es tracta del barranc de Naens, que marca una vall en el centre de la qual es troba el poble d'aquest nom. El barranc de Naens neix al vessant nord del Serrat de Sant Nicolau, a prop de les bordes de Pillard i de Mentui, i es forma a la Font de la Foradada, on rep, a més, l'afluència de la Llau de les Baneres i del barranc de la Foradada, a la capçalera. Més endavant, rep les aigües -quan en porta- de la Llau de Sant Martí, a prop i a ponent del poble de Naens, la Llau de Roca Canera, a migdia mateix de Naens, i de la Llaveta de les Segueleres ja poc abans d'abocar-se en el Bòssia.

Els barrancs a ponent del poble de Senterada
Sota i a llevant de Burguet, es formen dos barrancs, el de la Vinyassa i el de la Font d'Avall, que marquen una vall tancada al nord per la carena del poble de Burguet, i al sud, pels serrats del Fener i del Rofes. Aquest darrer va a parar just a l'extrem meridional del poble de Senterada.

La vall del Flamisell
Ja en la vall del Flamisell, a ran de Senterada arriba al riu des de llevant el barranc de Comadars. Des de ponent hi aflueixen el barranc de Sant Bartomeu, que s'aboca en el Flamisell just on hi ha la Presa de Senterada. Aquesta vall està emmarcada pels serrats del Fener i del Rofes, i al sud, pel Serrat de Collvinyes.

Més al sud es forma el barranc de Cérvoles (en alguns mapes anomenat barranc de la Plana), delimitat al sud per la carena on hi ha el poble de Cérvoles, i al nord pel de Collvinyes, i encara més al sud, procedent de llevant, el barranc de les Roureres. Encara més al sud, ara de llevant, rep el barranc de la Vinyassa, capçalera del barranc de les Canals. Aquest barranc també forma una profunda vall, a la capçalera del qual hi ha la Capcera. Gairebé al mateix lloc, aquest des de llevant, arriba el barranc de Sant Joan, que té el poble de Lluçà damunt de la carena que delimita la vall pel nord, i el de Reguard a la que la delimita pel sud.

Encara més a migdia, del costat de ponent, davalla el barranc de l'Escalella, que forma un circ ben arrodonit a la capçalera, sota el Codó, de 1.326,8 m. alt., i de llevant, el barranc dels Molinassos, que baixa de prop de Montsor. A l'extrem sud-oest del terme hi ha, encara, la meitat de la vall de la capçalera del barranc de Fontallaus, i al sud-est, la vall del barranc de Moró, la major part en terme de Senterada.

Dades extretes de:
- Petites impressions personals
- Institut Cartogràfic de Catalunya
- Viquipèdia
- BELLMUNT I FIGUERAS, Joan. "Senterada". A: Pallars Jussà, IV. Lleida: Pagès Editors, 2000 (Fets, costums i llegendes, 34)
- CASTILLÓ, Arcadi i LLORET, T. "Senterada". A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12)
- GAVÍN, Josep M. Pallars Jussà. Barcelona: Arxiu Gavín, 1981 (Inventari d'esglésies,8)
- ROCAFORT, Ceferí. "Provincia de Lleyda", a Geografia general de Catalunya dirigida per Francesch Carreras y Candi. Barcelona: Establiment Editorial de Albert Martín, després del 1900.

Podem perdre a Catalunya l'associacionisme?

Catalunya bressol de l'associacionisme no pot permetre que entitats històriques i centenàries siguint bandejades per criteris errònis de l'Administració.

El perill d'espoliació és en realitat un clamor entre les associacions culturals que disposen de patrimoni. Els documents que els han arribat del PECCAT els preocupen. La motivació del projecte és la universalització de la cultura, això vol dir fer-la accessible al conjunt de la ciutadania, idea que ja va ser impulsada per la Il·lustració fa més de dos segles. Una bona part de les societats nacionals al nord dels Pirineus es van desenvolupar socialment i cultural gràcies al fet que van ser els mateixos estats els que van assumir l'objectiu que el poble fos partícip dels coneixements que, abans de la Il·lustració, només eren a l'abast d'unes minories privilegiades.

L'oligarquia política espanyola barrà amb pany i clau les fronteres a una idea que van considerar revolucionària i que podria alterar el seu ordre social. Els partidaris de la Il·lustració van ser poc temps al poder i quan hi van ser foren desallotjats per la força dels pronunciamientos reaccionaris, si va convenir a trets de trabuc. Així va ser com l'estat espanyol no pujà al tren del progrés que venia del nord i es construí bona part de la llegenda que satiritzava sobre l'Àfrica que començava immediatament al sud dels Pirineus.

Catalunya sí que va fer entrar l'aire fresc de la renovació d'idees que comportava la Il·lustració. Nació com era sense estat, s'optà per les idees vinculades a la Revolució Francesa i es potencià una extensa societat civil. Alguns ateneus i algunes corals estan celebrant el seu primer segle i mig de vida. Hom ni s'imagina la relació que aquestes celebracions tenen entre si. Acabada la dita Guerra del Francès van passar algunes dècades perquè es poguessin implantar aquí les idees que procedien de nacions considerades com l'enemic a batre. Però tan aviat com fou possible el procés va ser impenetrable.

De les societats corals sorgien ateneus instructius, societats d'ajuda mútua, mutualitats... El camp generava cooperatives que, a la vegada, aplicaven el benefici social... I a les ciutats cooperatives industrials. La celebració de les festes majors generava la necessitat de sales polivalents. Catalunya s'omplia d'equipaments socials: casals, teatres, sales de ball, cafès. Amb les mans i els diners del poble es va fer una xarxa espectacular de teatres que, alhora que eren l'espai de les festes tradicionals, desenvolupaven un potent teatre amateur, donaven entrada a l'espectacle del cinema, eren l'escenari on es celebraven els concerts de les corals, omplien de festa places i carrer.

Sense adonar-se'n van construir una xarxa d'equipaments públics potent. Encara queden en peu més de quatre-cents ateneus; en arribar la democràcia Catalunya disposava d'uns vuit-cents teatres i sales polivalents; encara queden en peu algunes escoles on els fills dels ateneistes van aprendre les primeres lletres... Tots plegats no som prou conscients de la importància d'una xarxa d'equipaments culturals capdavantera arreu d'Europa. Els mateixos beneficiaris que desconeixen les dificultats de trobar un teatre enmig de la massa de Castella o de qualsevol altra comunitat autònoma que no hagi impulsat una sòlida societat civil.

Tampoc n'és prou conscient l'administració pública quan -amb els diners de tots plegats- es posa a competir amb les associacions del poble, crea centres cívics al seu costat, construeix sales de teatre porta per porta del teatre del casal de tota la vida... Quants exemples ja s'han posat d'una política de centres cívics gens respectuosa amb les entitats que han dinamitzat culturalment la comunitat tota la vida.

Malgrat tot, sembla que tira endavant el PECCAT. Alguns dirigents del moviment associatiu pensaven que l'administració havia assumit les crítiques de la societat civil i buscava ara fórmules de cogestió... Semblava que s'havia comprès que no es podia enfonsar les associacions que, al llarg de més d'un segle, havien fet el que ara se'n diu un paper de suplència, posant a l'abast de la gent la cultura i la festa...

Ara, recobren el vell criteri de la universalització de la cultura i posen en marxa un pla d'equipaments públics que és una clara amenaça contra totes les associacions culturals que tenen el seu propi local, perquè la imprescindible renovació de les instal·lacions pot posar en mans dels respectius ajuntaments la propietat de la instal·lació o una vergonyant cessió per mig segle. Ja hi ha hagut ajuntaments que han anat a la caça dels locals de les entitats culturals, ja n'hi ha que preparen l'estratègia a seguir per apropiar-se'n. El PECCAT: així d'enrevessat és el nom d'una proposta que el conjunt de les associacions consideren una agressió abominable.

Hi ha una gran preocupació -indignació, podríem dir millor- davant una proposta que, en lloc de reconèixer el paper fonamental que durant un segle i mig han tingut el conjunt d'ateneus i associacions similars, en lloc de fer arribar diners per a posar al dia les instal·lacions, encara que sigui perquè durant tant i tant de temps han fet el que no feien les administracions, cauen en el pecat del desagraïment. Per a més inri, el pla avança al bell mig d'una crisi que demana sobretot rebaixar la nòmina de les administracions públiques.

Extret de la revista TORNAVEU

Masmolets, Cal Ganxo i la calçotada

Fotos de la calçotada de l'any 2007

Per anant fent boca, ummmmmm!

La ciutat de Valls està enclavada en una zona de pas. Això fa que des de la prehistòria la zona hagi estat ocupada per l'home. En són bona mostra les troballes del jaciment de Picamoixons, entre altres. Més endavant, a l'època dels ibers i en la posterior romanització, els paratges de Valls foren habitats amb intensitat. El jaciment ibèric del Vilar i el forn d'època ibero-romana de Fontscaldes així ho evidencien.

Però el naixement pròpiament dit de la ciutat no es produí fins a la primera meitat del segle XII, una vegada derrotats els sarraïns que poblaven Siurana i la serra de Prades.

Masmolets
L'any 1194 ja està documentada l'església parroquial de Sant Joan. El 1210 el rei Pere el Catòlic concedí el privilegi del mercat setmanal. L'any 1229 la vila ja tenia les seves Ordinacions Municipals, unes de les més antigues de Catalunya, fet que demostra ja la complexitat de l'estructura econòmica i social de la ciutat.

La vila tenia dos punts neuràlgics: l'església parroquial de Sant Joan, romànica, i el castell, propietat de l'arquebisbe, el qual era senyor absolut de la municipalitat des de l'any 1391, en què el rei Joan I li vengué la seva jurisdicció. Fou en aquesta època, a l'últim terç del segle XIV, quan es configuraren els límits de la ciutat antiga en construir-se les muralles.El Restaurant CAL GANXO, es troba situat en un "llogaret" a prop de Valls que es diu Masmolets, un poble de quatre cases que data de l'edat mitjana.

CAL GANXO és una casa pairal amb vestigis gòtics que conserva tot l'encant i solera de l'antigor.

El seu celler i els amplis menjadors que daten del segle XVIII són únics
en tota la contrada. El menjador principal està situat, precisament, al celler on encara presideix una premsa de "lliure" de grans dimensions i els cups on es recollia el vi i l'oli.

Els altres menjadors ocupen els salons i dormitoris i altres dependències de la casa, cosa que els fa idonis per a grups privats més o menys reduïts. Les adaptacions fetes per dotar-lo de les màximes comoditats s'han fet respectant l'autenticitat i els orígens de l'entorn. Així, s'hi pot trobar tant les excel·lències d'una bona cuina i un esmerat servei com el marc idoni.
No cal dir que degustar una calçotada a "CalGanxo" és fer-ho en un lloc amb encant.

"En la nostra cuina familiar el plat és vell però el resultat és nou i desconegut...."

"El meu ideal culinari és la simplicitat, sempre compatible amb un determinat grau de substància. El luxe, en el menjar, com en tot, em deprimeix. Sempre he cregut que la taula és un element decisiu de sociabilitat i de tolerància..."
(Paraules d'En Josep Pla)

Segons algunes notícies, els calçots, i de retruc les calçotades, van ser descoberts (o millor, inventats) per un pagès solitari de finals del segle XIX conegut amb el renom de Xat de Benàiges. El que no presenta cap dubte és que des de les primeres dècades del segle XX la calçotada es convertí en una menjada habitual de moltes famílies vallenques durant els dies festius. Les arrels del gran impuls experimentat per la calçotada arreu del país, podem datar-les a mitjans de segle, quan la Penya Artística de l'Olla feia les seves cèlebres calçotades i hi convidava personalitats del món artístic i cultural barceloní, les quals, al seu torn, divulgaren les calçotades.

L'impuls d'alguns restauradors d'esperit emprenedor, la generalització del vehicle particular i algunes gestions empreses des de les instàncies municipals vallenques va permetre que, sobretot a partir dels anys seixanta, desenes de milers de persones de tot el país visitessin cada any Valls per fer-hi la popular calçotada. Més recentment, no tan sols s'ha estès el prestigi calçotaire, sinó que també es produeixen calçots en altres zones del país i alguns restaurants d'arreu inclouen la calçotada entre la seva oferta gastronòmica.

El calçot de Valls, un calçot amb denominació de qualitat: l'any 1995, la Generalitat de Catalunya va concedir la denominació de qualitat Calçot de Valls, i l'any 1996 es va constituir el consell regulador. L'àmbit geogràfic d'aquesta denominació comprèn les comarques de l'Alt Camp, el Baix Camp, el Tarragonès i el Baix Penedès. Valls és el bressol de la calçotada, però també n'és l'epicentre. Per tant, a Valls i comarca hi ha una cultura calçotaire, i això suposa un punt a favor de la qualitat del calçot. Però, a banda dels factors humans, hi ha una sèrie de característiques del medi físic (geologia, característiques dels sòls, clima...) que també contribueixen a donar el calçot de Valls determinades característiques de qualitat, tot i que es tracti d'una hortalissa.

Més històries de Can Flaquer i les rodalies

El Flaquer, de la glòria a l’oblit
Adaptació d'un relat d' Antonio Mora Vergés, amb fotografies de la Mati Cortadellas

Ho trobareu escrit també com Flequer en alguns llocs.

La casa, està força malmesa, els detalls que expliquen encara els seus moments de glòria se’ns fan però presents, a la planta baixa s’endevinen més que es veuen els restes d’un forn, en el que es coïa el pa de tota la resistència a l’exercit francès, que malgrat haver reconegut com idioma oficial el català, no va obtenir mai la col•laboració dels catalans, certament si la dels barcelonins i possiblement l’abandonament de les seves obligacions mínimes per part de l’exercit espanyol, com a forma de facilitar la implantació dels invasors. L’ombra de la traïció – una vegada més - plana sobre els fets ocorreguts a Catalunya i a Espanya , en el període 1808-1814.

Els moments de màxima glòria, van del 1811 amb l’incendi del Monestir de Montserrat, i la voladura de les seves restes l’any següent, fins al 1814, en que els francesos, abandonen definitivament el front del Llobregat, i el traslladen al Fluvià. L’ascendent del Flaquer sobre les terres de la Vall del Montcau i àdhuc del Bages, perduraria durant bona part del Segle VXIII, al caliu de l’exportació a les Amèriques de vi concentrat en aiguardent . El Bages assoliria el cim de la producció catalana.

1878-1900, la fil·loxera ; la mort de la vinya, va ser l’inici del fi, pel Flaquer certament, però també pels Bages i les terres que des del Llobregat s’encimbellen als contraforts de la serralada litoral. La producció es concentra en el terres planes del Penedès, abandonant-se progressivament els conreus en terrassa tant característics d’aquesta zona, que des del Pont de Vilomara, podem resseguir avui encara, fins a la Vall de Marfà, en terrenys ja del Moianes.

L’inici de l’activitat manufacturera i industrial al llarg del Llobregat, va ajudar considerablement a justificar l’abandonament dels conreus, per raons d’estricta rendibilitat econòmica.

Avui des del Consorci de les Valls del Montcau, es fan esforços, per donar a conèixer el patrimoni excepcional, que conformem les tines de vi, que en gran nombre, i en bon estat de conservació podeu trobar al llarg del camí, que des del trencall d’Oristrell , us portarà fins a la casa del Flaquer, Tines de l’Escudelleta, del Ricard...

La casa, majestuosa des de la seva alçada, ho contempla tot, passats llargament els millors anys de la seva existència, mentre els arbres fruiters continuen fent la seva funció, només ja, per als ocells i alguna bestiola.

La sensació de que Catalunya, no està ni de bon tros, al nivell dels seus propis fills, se’ns fa evident – una vegada més – en la darrera contemplació que des del camí de baixada, fem de la casa i les tres tines, que son les úniques edificacions visibles. La propietat en el seus millors anys tenia una segona casa, que ens queda oculta des d’aquest punt.

És una obligació moral, evitar la destrucció total d’aquesta casa.

© Antonio Mora Vergés