i pel novembre, Senterada

Hem passat un llarg cap de setmana a Senterada, el què ens ha permés visita els voltanst i entre ells, El Coll d'Oli, un paratge preciòs amb unes vistes impressionants.

El Coll d'Oli és un coll a 1.526,9 m. alt. situat en el límit dels termes municipals de Sarroca de Bellera (antic terme de Benés, de l'Alta Ribagorça), i de la Torre de Cabdella, del Pallars Jussà.

Passava per aquest coll el camí de bast que unia les valls paral·leles del Flamisell i de la Valiri, a través dels pobles de Guiró, a la Vall Fosca, i de Castellvell de Bellera. És al nord-est del Tossal del Portell i al sud-oest del Tossal de Tuiro. Una mica més al nord-est seu hi ha la Collada de Pui Cavaller.

Senterada és un municipi de la comarca del Pallars Jussà situat a la part nord-occidental de la comarca. Només té més al nord els termes de Sarroca de Bellera i de la Torre de Cabdella, que constitueixen l'apèndix al nord del cos principal de la comarca. Entre aquests dos termes hi ha, a més, l'enclavament de Larén, que pertany a Senterada. Tot aquest apèndix es coneix com a Vall Fosca, tot i que Sarroca de Bellera és, de fet, una vall paral·lela a la pròpiament així anomenada, que són la vall del Flamisell, del congost d'Erinyà en amunt i la vall de Bellera, del riu Bòssia; és a dir, els termes de Senterada i la Torre de Cabdella.

Es troba a la carretera de la Pobla de Segur al Pont de Suert, l'Eix Pirinenc (N-260), a 9 km de la Pobla de Segur. Està situada a l'aiguabarreig del Flamisell i el seu afluent, el riu Bòssia, dos rius on hi ha abundants truites. És la porta d'entrada a la Vall Fosca, poblada amb molts boscos plens de pins, on, al seu temps, es pot collir una gran varietat de bolets. Hi ha diverses residències de turisme rural, de les quals destaca l'antiga piscifactoria, on es poden pescar truites que després són guisades a la mateixa residència. Està oberta tot l'any. Un altre dels establiments que cal destacar és l'antiga fonda del poble, Casa Leonardo, quasi centenària, reoberta com a casa d'acolliment de turisme rural fa menys d'una dècada.


L'interior del terme
El terme municipal de Senterada s'articula bàsicament a partir de l'eix que forma el Flamisell. Aquest riu, que neix en el terme de la Torre de Cabdella, entra en el de Senterada un quilòmetre al nord-est del poble cap del municipi. Senterada és gairebé a l'extrem nord del terme. Per tant, gairebé tot el costat de llevant del municipi és la vall del Flamisell.

La vall del riu Bòssia
Al nord-oest de Senterada discorre un dels principals afluents del Flamisell: el riu Bòssia, que procedeix del terme veí de Sarroca de Bellera. Just a l'entrada del Dòssia en terres de Senterada se li ajunta el riu de Cadolla, que prové de Corroncui i Pinyana, en el veí terme del Pont de Suert (antic terme de Viu de Llevata.

La vall del riu Cadolla
La vall del Cadolla, que inclou el poble d'aquest nom, queda tancada al nord i oest per les muntanyes que delimiten les comarques del Pallars Jussà i Alta Ribagorça, que arriben als 1.500 m. alt., i marquen un pronunciat pendís pel nord, el Solà de Cadolla, amb les Costes de la Calameia, on destaquen el barranc del Vedat del Solà, la llau de la Calameia i la llau del Solà, de ponent a llevant i pel costat nord. Pel sud, a ponent el barranc del Rial, que rep l'afluència de la llau de les Corones, el barranc de Llavaner i d'altres barrancs i llaus curts que baixen del serrat que tanca la vall pel costat de migdia.

El límit nord i oest de la vall de Cadolla termenal amb el Pont de Suert, mentre que el límit sud d'aquesta vall és una gran carena que baixa de la Capcera cap al nord-est pel Serrat de Coscollola, on hi ha el Bosc de Cérvoles, el Serrat de Puituri, el Serrat de les Corneres, amb el Serrat de la Grama, i, al final, la trifurcació de la carena en la Roca de l'Hedra, cap al nord, la Costa de Sores, cap al nord-est, i el Serradet de la Plana, de 991,2 m. alt.

A l'extrem nord-oest de la Roca de l'Hedra hi havia hagut la Quadra de Miravet, que, juntament amb Cadolla, formà un ajuntament propi entre 1821 i 1847.

La vall del barranc de Naens
El riu Bòssia rep un altre afluent, abans d'abocar-se en el Flamisell a Senterada. Es tracta del barranc de Naens, que marca una vall en el centre de la qual es troba el poble d'aquest nom. El barranc de Naens neix al vessant nord del Serrat de Sant Nicolau, a prop de les bordes de Pillard i de Mentui, i es forma a la Font de la Foradada, on rep, a més, l'afluència de la Llau de les Baneres i del barranc de la Foradada, a la capçalera. Més endavant, rep les aigües -quan en porta- de la Llau de Sant Martí, a prop i a ponent del poble de Naens, la Llau de Roca Canera, a migdia mateix de Naens, i de la Llaveta de les Segueleres ja poc abans d'abocar-se en el Bòssia.

Els barrancs a ponent del poble de Senterada
Sota i a llevant de Burguet, es formen dos barrancs, el de la Vinyassa i el de la Font d'Avall, que marquen una vall tancada al nord per la carena del poble de Burguet, i al sud, pels serrats del Fener i del Rofes. Aquest darrer va a parar just a l'extrem meridional del poble de Senterada.

La vall del Flamisell
Ja en la vall del Flamisell, a ran de Senterada arriba al riu des de llevant el barranc de Comadars. Des de ponent hi aflueixen el barranc de Sant Bartomeu, que s'aboca en el Flamisell just on hi ha la Presa de Senterada. Aquesta vall està emmarcada pels serrats del Fener i del Rofes, i al sud, pel Serrat de Collvinyes.

Més al sud es forma el barranc de Cérvoles (en alguns mapes anomenat barranc de la Plana), delimitat al sud per la carena on hi ha el poble de Cérvoles, i al nord pel de Collvinyes, i encara més al sud, procedent de llevant, el barranc de les Roureres. Encara més al sud, ara de llevant, rep el barranc de la Vinyassa, capçalera del barranc de les Canals. Aquest barranc també forma una profunda vall, a la capçalera del qual hi ha la Capcera. Gairebé al mateix lloc, aquest des de llevant, arriba el barranc de Sant Joan, que té el poble de Lluçà damunt de la carena que delimita la vall pel nord, i el de Reguard a la que la delimita pel sud.

Encara més a migdia, del costat de ponent, davalla el barranc de l'Escalella, que forma un circ ben arrodonit a la capçalera, sota el Codó, de 1.326,8 m. alt., i de llevant, el barranc dels Molinassos, que baixa de prop de Montsor. A l'extrem sud-oest del terme hi ha, encara, la meitat de la vall de la capçalera del barranc de Fontallaus, i al sud-est, la vall del barranc de Moró, la major part en terme de Senterada.

Dades extretes de:
- Petites impressions personals
- Institut Cartogràfic de Catalunya
- Viquipèdia
- BELLMUNT I FIGUERAS, Joan. "Senterada". A: Pallars Jussà, IV. Lleida: Pagès Editors, 2000 (Fets, costums i llegendes, 34)
- CASTILLÓ, Arcadi i LLORET, T. "Senterada". A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12)
- GAVÍN, Josep M. Pallars Jussà. Barcelona: Arxiu Gavín, 1981 (Inventari d'esglésies,8)
- ROCAFORT, Ceferí. "Provincia de Lleyda", a Geografia general de Catalunya dirigida per Francesch Carreras y Candi. Barcelona: Establiment Editorial de Albert Martín, després del 1900.

Podem perdre a Catalunya l'associacionisme?

Catalunya bressol de l'associacionisme no pot permetre que entitats històriques i centenàries siguint bandejades per criteris errònis de l'Administració.

El perill d'espoliació és en realitat un clamor entre les associacions culturals que disposen de patrimoni. Els documents que els han arribat del PECCAT els preocupen. La motivació del projecte és la universalització de la cultura, això vol dir fer-la accessible al conjunt de la ciutadania, idea que ja va ser impulsada per la Il·lustració fa més de dos segles. Una bona part de les societats nacionals al nord dels Pirineus es van desenvolupar socialment i cultural gràcies al fet que van ser els mateixos estats els que van assumir l'objectiu que el poble fos partícip dels coneixements que, abans de la Il·lustració, només eren a l'abast d'unes minories privilegiades.

L'oligarquia política espanyola barrà amb pany i clau les fronteres a una idea que van considerar revolucionària i que podria alterar el seu ordre social. Els partidaris de la Il·lustració van ser poc temps al poder i quan hi van ser foren desallotjats per la força dels pronunciamientos reaccionaris, si va convenir a trets de trabuc. Així va ser com l'estat espanyol no pujà al tren del progrés que venia del nord i es construí bona part de la llegenda que satiritzava sobre l'Àfrica que començava immediatament al sud dels Pirineus.

Catalunya sí que va fer entrar l'aire fresc de la renovació d'idees que comportava la Il·lustració. Nació com era sense estat, s'optà per les idees vinculades a la Revolució Francesa i es potencià una extensa societat civil. Alguns ateneus i algunes corals estan celebrant el seu primer segle i mig de vida. Hom ni s'imagina la relació que aquestes celebracions tenen entre si. Acabada la dita Guerra del Francès van passar algunes dècades perquè es poguessin implantar aquí les idees que procedien de nacions considerades com l'enemic a batre. Però tan aviat com fou possible el procés va ser impenetrable.

De les societats corals sorgien ateneus instructius, societats d'ajuda mútua, mutualitats... El camp generava cooperatives que, a la vegada, aplicaven el benefici social... I a les ciutats cooperatives industrials. La celebració de les festes majors generava la necessitat de sales polivalents. Catalunya s'omplia d'equipaments socials: casals, teatres, sales de ball, cafès. Amb les mans i els diners del poble es va fer una xarxa espectacular de teatres que, alhora que eren l'espai de les festes tradicionals, desenvolupaven un potent teatre amateur, donaven entrada a l'espectacle del cinema, eren l'escenari on es celebraven els concerts de les corals, omplien de festa places i carrer.

Sense adonar-se'n van construir una xarxa d'equipaments públics potent. Encara queden en peu més de quatre-cents ateneus; en arribar la democràcia Catalunya disposava d'uns vuit-cents teatres i sales polivalents; encara queden en peu algunes escoles on els fills dels ateneistes van aprendre les primeres lletres... Tots plegats no som prou conscients de la importància d'una xarxa d'equipaments culturals capdavantera arreu d'Europa. Els mateixos beneficiaris que desconeixen les dificultats de trobar un teatre enmig de la massa de Castella o de qualsevol altra comunitat autònoma que no hagi impulsat una sòlida societat civil.

Tampoc n'és prou conscient l'administració pública quan -amb els diners de tots plegats- es posa a competir amb les associacions del poble, crea centres cívics al seu costat, construeix sales de teatre porta per porta del teatre del casal de tota la vida... Quants exemples ja s'han posat d'una política de centres cívics gens respectuosa amb les entitats que han dinamitzat culturalment la comunitat tota la vida.

Malgrat tot, sembla que tira endavant el PECCAT. Alguns dirigents del moviment associatiu pensaven que l'administració havia assumit les crítiques de la societat civil i buscava ara fórmules de cogestió... Semblava que s'havia comprès que no es podia enfonsar les associacions que, al llarg de més d'un segle, havien fet el que ara se'n diu un paper de suplència, posant a l'abast de la gent la cultura i la festa...

Ara, recobren el vell criteri de la universalització de la cultura i posen en marxa un pla d'equipaments públics que és una clara amenaça contra totes les associacions culturals que tenen el seu propi local, perquè la imprescindible renovació de les instal·lacions pot posar en mans dels respectius ajuntaments la propietat de la instal·lació o una vergonyant cessió per mig segle. Ja hi ha hagut ajuntaments que han anat a la caça dels locals de les entitats culturals, ja n'hi ha que preparen l'estratègia a seguir per apropiar-se'n. El PECCAT: així d'enrevessat és el nom d'una proposta que el conjunt de les associacions consideren una agressió abominable.

Hi ha una gran preocupació -indignació, podríem dir millor- davant una proposta que, en lloc de reconèixer el paper fonamental que durant un segle i mig han tingut el conjunt d'ateneus i associacions similars, en lloc de fer arribar diners per a posar al dia les instal·lacions, encara que sigui perquè durant tant i tant de temps han fet el que no feien les administracions, cauen en el pecat del desagraïment. Per a més inri, el pla avança al bell mig d'una crisi que demana sobretot rebaixar la nòmina de les administracions públiques.

Extret de la revista TORNAVEU

Masmolets, Cal Ganxo i la calçotada

Fotos de la calçotada de l'any 2007

Per anant fent boca, ummmmmm!

La ciutat de Valls està enclavada en una zona de pas. Això fa que des de la prehistòria la zona hagi estat ocupada per l'home. En són bona mostra les troballes del jaciment de Picamoixons, entre altres. Més endavant, a l'època dels ibers i en la posterior romanització, els paratges de Valls foren habitats amb intensitat. El jaciment ibèric del Vilar i el forn d'època ibero-romana de Fontscaldes així ho evidencien.

Però el naixement pròpiament dit de la ciutat no es produí fins a la primera meitat del segle XII, una vegada derrotats els sarraïns que poblaven Siurana i la serra de Prades.

Masmolets
L'any 1194 ja està documentada l'església parroquial de Sant Joan. El 1210 el rei Pere el Catòlic concedí el privilegi del mercat setmanal. L'any 1229 la vila ja tenia les seves Ordinacions Municipals, unes de les més antigues de Catalunya, fet que demostra ja la complexitat de l'estructura econòmica i social de la ciutat.

La vila tenia dos punts neuràlgics: l'església parroquial de Sant Joan, romànica, i el castell, propietat de l'arquebisbe, el qual era senyor absolut de la municipalitat des de l'any 1391, en què el rei Joan I li vengué la seva jurisdicció. Fou en aquesta època, a l'últim terç del segle XIV, quan es configuraren els límits de la ciutat antiga en construir-se les muralles.El Restaurant CAL GANXO, es troba situat en un "llogaret" a prop de Valls que es diu Masmolets, un poble de quatre cases que data de l'edat mitjana.

CAL GANXO és una casa pairal amb vestigis gòtics que conserva tot l'encant i solera de l'antigor.

El seu celler i els amplis menjadors que daten del segle XVIII són únics
en tota la contrada. El menjador principal està situat, precisament, al celler on encara presideix una premsa de "lliure" de grans dimensions i els cups on es recollia el vi i l'oli.

Els altres menjadors ocupen els salons i dormitoris i altres dependències de la casa, cosa que els fa idonis per a grups privats més o menys reduïts. Les adaptacions fetes per dotar-lo de les màximes comoditats s'han fet respectant l'autenticitat i els orígens de l'entorn. Així, s'hi pot trobar tant les excel·lències d'una bona cuina i un esmerat servei com el marc idoni.
No cal dir que degustar una calçotada a "CalGanxo" és fer-ho en un lloc amb encant.

"En la nostra cuina familiar el plat és vell però el resultat és nou i desconegut...."

"El meu ideal culinari és la simplicitat, sempre compatible amb un determinat grau de substància. El luxe, en el menjar, com en tot, em deprimeix. Sempre he cregut que la taula és un element decisiu de sociabilitat i de tolerància..."
(Paraules d'En Josep Pla)

Segons algunes notícies, els calçots, i de retruc les calçotades, van ser descoberts (o millor, inventats) per un pagès solitari de finals del segle XIX conegut amb el renom de Xat de Benàiges. El que no presenta cap dubte és que des de les primeres dècades del segle XX la calçotada es convertí en una menjada habitual de moltes famílies vallenques durant els dies festius. Les arrels del gran impuls experimentat per la calçotada arreu del país, podem datar-les a mitjans de segle, quan la Penya Artística de l'Olla feia les seves cèlebres calçotades i hi convidava personalitats del món artístic i cultural barceloní, les quals, al seu torn, divulgaren les calçotades.

L'impuls d'alguns restauradors d'esperit emprenedor, la generalització del vehicle particular i algunes gestions empreses des de les instàncies municipals vallenques va permetre que, sobretot a partir dels anys seixanta, desenes de milers de persones de tot el país visitessin cada any Valls per fer-hi la popular calçotada. Més recentment, no tan sols s'ha estès el prestigi calçotaire, sinó que també es produeixen calçots en altres zones del país i alguns restaurants d'arreu inclouen la calçotada entre la seva oferta gastronòmica.

El calçot de Valls, un calçot amb denominació de qualitat: l'any 1995, la Generalitat de Catalunya va concedir la denominació de qualitat Calçot de Valls, i l'any 1996 es va constituir el consell regulador. L'àmbit geogràfic d'aquesta denominació comprèn les comarques de l'Alt Camp, el Baix Camp, el Tarragonès i el Baix Penedès. Valls és el bressol de la calçotada, però també n'és l'epicentre. Per tant, a Valls i comarca hi ha una cultura calçotaire, i això suposa un punt a favor de la qualitat del calçot. Però, a banda dels factors humans, hi ha una sèrie de característiques del medi físic (geologia, característiques dels sòls, clima...) que també contribueixen a donar el calçot de Valls determinades característiques de qualitat, tot i que es tracti d'una hortalissa.

Més històries de Can Flaquer i les rodalies

El Flaquer, de la glòria a l’oblit
Adaptació d'un relat d' Antonio Mora Vergés, amb fotografies de la Mati Cortadellas

Ho trobareu escrit també com Flequer en alguns llocs.

La casa, està força malmesa, els detalls que expliquen encara els seus moments de glòria se’ns fan però presents, a la planta baixa s’endevinen més que es veuen els restes d’un forn, en el que es coïa el pa de tota la resistència a l’exercit francès, que malgrat haver reconegut com idioma oficial el català, no va obtenir mai la col•laboració dels catalans, certament si la dels barcelonins i possiblement l’abandonament de les seves obligacions mínimes per part de l’exercit espanyol, com a forma de facilitar la implantació dels invasors. L’ombra de la traïció – una vegada més - plana sobre els fets ocorreguts a Catalunya i a Espanya , en el període 1808-1814.

Els moments de màxima glòria, van del 1811 amb l’incendi del Monestir de Montserrat, i la voladura de les seves restes l’any següent, fins al 1814, en que els francesos, abandonen definitivament el front del Llobregat, i el traslladen al Fluvià. L’ascendent del Flaquer sobre les terres de la Vall del Montcau i àdhuc del Bages, perduraria durant bona part del Segle VXIII, al caliu de l’exportació a les Amèriques de vi concentrat en aiguardent . El Bages assoliria el cim de la producció catalana.

1878-1900, la fil·loxera ; la mort de la vinya, va ser l’inici del fi, pel Flaquer certament, però també pels Bages i les terres que des del Llobregat s’encimbellen als contraforts de la serralada litoral. La producció es concentra en el terres planes del Penedès, abandonant-se progressivament els conreus en terrassa tant característics d’aquesta zona, que des del Pont de Vilomara, podem resseguir avui encara, fins a la Vall de Marfà, en terrenys ja del Moianes.

L’inici de l’activitat manufacturera i industrial al llarg del Llobregat, va ajudar considerablement a justificar l’abandonament dels conreus, per raons d’estricta rendibilitat econòmica.

Avui des del Consorci de les Valls del Montcau, es fan esforços, per donar a conèixer el patrimoni excepcional, que conformem les tines de vi, que en gran nombre, i en bon estat de conservació podeu trobar al llarg del camí, que des del trencall d’Oristrell , us portarà fins a la casa del Flaquer, Tines de l’Escudelleta, del Ricard...

La casa, majestuosa des de la seva alçada, ho contempla tot, passats llargament els millors anys de la seva existència, mentre els arbres fruiters continuen fent la seva funció, només ja, per als ocells i alguna bestiola.

La sensació de que Catalunya, no està ni de bon tros, al nivell dels seus propis fills, se’ns fa evident – una vegada més – en la darrera contemplació que des del camí de baixada, fem de la casa i les tres tines, que son les úniques edificacions visibles. La propietat en el seus millors anys tenia una segona casa, que ens queda oculta des d’aquest punt.

És una obligació moral, evitar la destrucció total d’aquesta casa.

© Antonio Mora Vergés

Petita Història de Can Flaquer

Curiosos fets a la Masia de Can Flaquer, extrets del Bloc d'En JOAN ESCODA I PRATS

Can Flequer 425 m. N 41º 42.065 E 1º 55.286 i can Casassaies 544 m. N 41º 41.779 E 1º 56.343 són dues antigues masies del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, avui deshabitades, que varen convertir-se en centres de suport logístic de la lluita guerrillera antifranquista (maquis) durant els anys quaranta. L'episodi succeït a finals de juny de 1949 a can Flequer va ser protagonitzat pel grup capitanejat per Marcel·lí Massana (a) "Panxo" que en aquella ocasió estava integrat pel llegendari Ramon Vila Capdevila (a) "Caracremada" a més d'altres com J.B. (a) "Senzill", J. Puig (a) "Tallaventres", M.Z. (a) "Gachas", Jordi Pons (a) "Taràntula", "La Rana", "Pometa", etc. La família que duia la masoveria del Flequer antics militants anarquistes i amics d'en Massana, rebé la notificació que el propietari de la finca, el Sr. Fontfreda, aniria a passar uns dies a la masia de la seva propietat. Assabentat en Massana de tal fet, decidí de segrestar-lo per demanar-ne un rescat i així alleugerir les migrades finances del grup. El Sr. Fontfreda acompanyat del seu fill, un nebot i aleshores jutge auxiliar del Pont de Vilomara i administrador forestal de la finca Sr. Jaume Casajoana (a) "Magrans" anaren fins a Rocafort amb el cotxe de línia i des d'allí es dirigiren a peu fins a can Flequer. Mentre estaven esmorzant a la font del Flequer foren assaltats i fets ostatges pel maquis. Durant el dia guerrillers i ostatges van romandre a l'interior de la casa jugant al "tuti" per fer més entretinguda la llarga espera. Havien d'estar plegats no menys de vint-i-quatre hores, temps necessari per a què el fill del Sr. Fontfreda anés a Barcelona i tornés amb el rescat pactat entre Massana i el seu pare: cent mil pessetes. Al capvespre, maquis i ostatges, sortiren de la casa per disposar-se a passar la nit al bosc, pràctica habitual i preventiva del maquis. Aprofitant un moment de descuit en "Magrans" intentà escapolir-se, però fou descobert i ferit a trets a la cama i al coll. Es produïren uns moments de desconcert i tensió, algun membre del maquis hagués volgut escarmentar dràsticament la gosadia del jutge, la mediació d'en Massana però, fou decisiva; ordenà que algú anés a la casa a buscar aigua oxigenada i venes per curar-lo. Van passar la nit sense més entrebancs. Abans però, en Massana havia indicat a en Ramon Vila "Caracremada" i a en "Senzill" la conveniència que la família del masover, matrimoni i quatre fills, iniciés el camí cap a la frontera francesa. L'endemà al matí el fill de Fontfreda i un seu cosí, arribaven en cotxe fins a can Bitó i des d'allí enfilaren a peu el camí cap a la finca del seu pare. En Massana sortí al seu encontre i al preguntar-li sobre els diners el xicot respongué: Si a vostè no li sembla malament, preferiria entregar els diners a mon pare, que va ser qui em manà que els portés. En Massana accedí amb admiració aital agosarada petició. Un cop tingueren els diners, deixaren en llibertat els ostatges i s'amagaren per les muntanyes del voltant a l'espera de l'arribada de la nit per enfilar el camí de la frontera.

Pocs dies després dels fets de can Flequer, el grup d'en Marcel.lí Massana tornava a trepitjar terres del Bages sud, amb la intenció de sabotejar línies d'alta tensió. En aquesta ocasió estaven descansant a can Casasaies, prop de Can Flequer, també del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort (aleshores Rocafort i Vilumara).

Mentre el grup de maquis es disposava a dinar, el fill petit dels masovers entrà corrent a la casa advertint que tres guàrdies civils es dirigien al mas. El grup s'amagà a les estances del segon pis i la casa restà en absoluta calma. Quan arribaren els civils, un caporal i dos números demanaren als camperols, si havien vist desconeguts pels voltants. La resposta fou, naturalment negativa, i els civils es disposaren a fer una inspecció rutinària de la casa.
Un guàrdia restà a la porta, un altre al peu de l'escala que conduïa al primer pis i el caporal inspeccionà la planta baixa. Quan hagué fet, pujà al primer pis i allí hi trobà alguns llibres de la CNT i la FAI la qual cosa irrità al caporal, que obligà al camperol a mostrar-li el segon pis. A la primera habitació que entraren era plena de palla, (sota la palla el maquis hi tenien amagades les metralletes). El caporal amb el "naranjero" (fusell) a la mà, ordenà al masover que regirés la palla. El pobre home, amb una forca a la mà, obeí l'ordre però amb poca convicció, la qual cosa no va satisfer gens al caporal, que visiblement irat li recriminà la seva actitud. La tensió creixia per moments. Finalment la forca deixà al descobert una metralleta. Seguidament el caporal fou sorprès pel canó d'un nou llarg que l'encanonà mentre una veu li ordenava que no es mogués ni un pèl. Aleshores tot va succeir en dècimes de segon. Un gest del civil amb el seu fusell fou contestat amb un sol tret que el deixà mort. Immediatament els dos números que restaven a la planta baixa fugiren corrents mentre eren tirotejats des de les finestres. Un d'ells fou ferit, però ambdós pogueren escapar.
En Massana no considerà convenient perseguir-los. La tàctica habitual del maquis era la d’evitar la confrontació directe, a menys que fos realment necessari. Sabien que per cada civil mort el règim franquista, podia enviar-ne cent per substituir-lo. Per altra banda els homes del maquis havien convingut que si mai un d’ells resultava ferit, seria rematat ja que posaria en perill la seguretat de tot el grup, que basava bona part del seu èxit en la permanent mobilitat.
Com en l'anterior ocasió, calia deixar els masovers de can Casasaies sans i estalvis darrera els Pirineus. En aquella ocasió el desplegament de guàrdies civils per tal de trobar l'escamot guerriller fou espectacular. Tot i així, caminant de nit i amagant-se durant el dia, s'escapoliren del setge. Tanmateix, aquest succés i el desmantellament de les dues masies amigues que tenien a Rocafort, aconsellà canviar l'escenari de les activitats guerrilleres del grup d'en Marcel.lí Massana.

SORTIDA A LES TINES 27-02-2010

LES TINES DE VI DE LES VALLS DEL MONTCAU: JOIES DESCONEGUDES
DE L’ARQUITECTURA POPULAR CATALANA
Fotografies de la Mati Cortadellas

Les tines són construccions fetes de pedra, morter de calç i impermeabilitzades a
l’interior amb cairons( rajoles envernissades d’un color vermellós). La tècnica utilitzada
és la pedra seca i la vola és de filades de pedres planes que es van tancant
progressivament. Acostumen a tenir dues entrades: a la part superior, era per on
s’entrava la verema i s’abocava sobre brescats de fusta per trepitjar-la; i a la part inferior
hi havia la boixa ( com una aixeta) que servia per extreure al vi. En aquest lloc se solia
construir una barraca de vinya de pedra seca que a més de protegir la boixa, servia per
poder guardar eines o dormir-hi alguna nit.
La peculiaritat de les tines que es troben a les Valls del Montcau és que es presenten
com a construccions aïllades independents i no adossades als masos o masies
com passa a altres indrets de Catalunya. Les tines al mig de la vinya, és doncs, un fet
que només es dóna en aquest territori, i tot i que són gairebé desconegudes tenen una
forta tradició històrica.
Context històric
De fet la construcció de les tines, avarca un període que va des de mitjans del segle XVIII
fins a finals del XIX. Les estadístiques mostren que entre 1890 i 1992 el Bages era la
comarca de Catalunya que tenia més hectàrees plantades de vinya i la que més
hectolitres de vi produïa. Era una comarca vitícola que tenia els seus principals mercats
cap a la muntanya: Osona i Terres de l’Urgell.
Els problemes d’infraestructures a l’hora transportar la verema i elaborar el vi en
zones muntanyoses, allunyades dels pobles, van trobar solució a través de la
construcció de les tines al costat de les vinyes. En aquesta època els camins eren
estrets i es trobaven en molt mal estat, per aquesta raó el transport s’havia de fer
amb mula. El raïm era collit i posat dins les portadores tapades amb caperons. El
procés, però, era lent i quan arribaven les darreres portadores, el primer most ja
feia temps que fermentava i el darrer corria el perill que ho hagués començat a fer a
les portadores. Un altre problema a afegir és que en temps de verema el lloguer de
les mules era molt elevat. La construcció, doncs, de les tines al costat de les vinyes
assegurava que la verema arribés a la tina de forma homogènia, com també significava
un estalvi pel que fa el cost del transport. Les tines, normalment, estaven disposades
en grups de 4, 5 o fins i tot de 8 o 9. És probable que diversos parcers s’ajuntessin
per aixecar-les en grup, d’aquesta manera resolien possibles problemes de
construcció i facilitaven la comercialització del vi. En època d’esplendor es calcula
que existien uns 37 grups de tines que corresponien a 85 tines. Aquestes podien
arribar a emmagatzemar, si s’omplien, fins a 9.073 hl.
Preservació i recuperació del patrimoni
L’abandonament de les activitats vinícoles i el temps, ha fet que les tines en més o menys
mesura s’hagin deteriorat i oblidat. Algunes d’elles es troben en estat d’abandonament,
d’altres en un estat de ruïna i sortosament encara hi ha grups de tines en força bon estat.
Val a dir que les tines de les Valls del Montcau són patrimoni arquitectònic popular,
únic al món i que juntament amb les barraques de vinya i les feixes són un
important testimoni directe de l’activitat vinícola del Bages durant els segles XVIII i
XIX.
La recuperació d’aquest patrimoni oblidat i únic, pot contribuir plenament en la
dinamització socioeconòmica de les Valls del Montcau, una zona que per raons
geogràfiques i històriques s’ha mantingut en un estat de cert aïllament, de poc creixement
geogràfic i en alguns casos d’estancament econòmic. La preservació de les tines pot
ser, doncs, un factor clau per tal d’atraure el turisme a la zona, fet que pot contribuir a
donar un impuls revitalitzador que afectaria al total de la comarca.

Informació extreta de: http://www.gencat.cat/diue/doc/doc_14550468_1.pdf

La sortida de Sant Benet

SORTIDA DEL 23 DE GENER DEL 2010

Sant Benet de Bages és una antiga abadia benedictina fundada en el segle X. Del conjunt d'edificis actuals se'n destaca el claustre i l'església, acabada a principis del segle XIII, que consta d'una nau molt gran acabada en un absis i un creuer. El claustre és quadrat i conté sis jocs d'arcades dobles a cada costat. La vida monàstica de l'abadia, que conté també elements gòtics notables, va durar fins a 1835.

És un dels monuments més emblemàtics i significatius de la comarca del Bages, pertany al municipi de Sant Fruitós de Bages i s'hi accedeix per una derivació a la dreta de la carretera N-141, de Manresa a Vic.

[edita] Història
960. Vers aquest any és fundat el monestir per part d'un membre d'una família de vicàris de la zona de la Catalunya central anomenat Sal·la i la seva esposa Ricardis.
972. És consagrada l'església pel bisbe de Vic, en presència del comte Borrell II de Barcelona.
1002. Després d'un primer atac dels sarraïns, s'elegeix l'abat Ramió, el primer que no formava part de la família fundadora i amb el qual s'inicià una etapa de redreçament del monestir.
1125. Segon atac dels musulmans, que destrueix bona part del conjunt. Això propicià la reconstrucció del monestir, en especial de l'església, que va havia quedat pràcticament reduïda als seus fonaments. A les acaballes del segle XII i principis del segle XIII es construïren l'església i el claustre actuals.
1348. Va ser l'any que la terrible Pesta Negra va afectar Catalunya. El seu pas pel monestir va provocar que només sobrevisquessin dos monjos.
Segles XIV i XV. Van ser els segles de plenitud el monestir, on s'iniciaren noves construccions. Són d'aquesta època el nou palau abacial (el Palauet), la infermeria, el celler i altres dependències.
1593. El papa Climent VIII autoritza la dependència del monestir de Montserrat, que durarà un total de 243 anys.
1620. Montserrat hi organitza un col·legi d'arts on s'ensenya ciències eclesiàstiques, llengües i poesia i, al finalitzar el curs, se celebren certàmens literaris.

Imatge actual en plena restauració1633. El monestir pateix un incendi que va cremar els retaules de l'església, va ennegrir les parets i consumí una bona part de la biblioteca i altres dependències.
1671. Darreres notícies d'activitat docent. Es converteix en un recés on es retiraven els monjos més vells de Montserrat.
1820. El Trienni Liberal suprimeix els ordes religiosos. Sant Benet fou tancat i els monjos van ser obligats a abandonar-lo.
1823. Ferran VII restableix el règim absolutista. Els monjos pogueren tornar a Sant Benet i els seus béns foren en part recuperats.
1835. Nova supressió dels ordes religiosos, ara definitiva. La llei de desamortització de Mendizábal va obligar els ordres religiosos a abandonar les seves possessions, que va posar a subhasta pública. Aquesta segona ocasió suposà, però, l'adéu definitiu de la vida monàstica. Comença la més trista història del monestir. Fortià Solà fa un resum de la sort viscuda per Sant Benet: Portes i finestres restaren obertes tothora; ramats de bestiar entraren a pasturar pel cementiri i el jardí del claustre, i mans bàrbares deixaren llur pèssima empremta en capitells i altres preciositats. Hàbits de monjos i objectes domèstics mereixedors de discreta veneració foren arrossegats per corredors i patis; la santedat del temple fou profanada; la quitxalla jugà amb les trompes de l'orgue per les places dels pobles veïns, i llibres i altres documents foren trobats posteriorment per camins a algunes hores de distància. L'abandonament més complet planà per tot el convent.
1853. Es construeix una fàbrica arran dels mateixos murs del monestir. Alguns dels edificis foren habilitats per acollir als treballadors i es convertiren en pisos de lloguer les cel·les i galeries de migjorn.
1907. Va ser comprat per la senyora Elisa Carbó, mare del pintor Ramon Casas, per tal de restaurar-lo i habilitar-lo com residència pròpia. Uns anys més tard, ja morta la mare, Cases encarregà al seu amic Josep Puig i Cadafalch que en dirigís la reforma.
1931. Sant Benet fou declarat Monument nacional.
2000. La Fundació Caixa de Manresa compra el monestir als descendents de la família del pintor modernista i elabora un pla director de projecte de restauració i un pla estratègic de nous usos per al conjunt monumental.
2007. El 12 de novembre s'inaugura el complex turístic i cultural Món Sant Benet que, a més del monestir, inclou l'edifici La Fàbrica, l'Hotel Món i el Centre Alícia

En el municipi de Sant Fruitós del Bages, a tocar amb la ciutat de Manresa, es troba el Món Sant Benet, enmig d'una atractiva natura que ja al segle XII va inspirar el monjos benedictins, que hi van edificar un monestir romànic.

Al llarg de la seva història, el cenobi ha passat per èpoques de decadència i d'altres de glòria, i per mans tan significatives com el Modernisme de Puig i Cadafalch, fins arribar al projecte de rehabilitació de la Fundació Caixa Manresa.

Es tracta d'una proposta cultural sense precedents a Catalunya perquè fusiona l'art medieval i la natura amb la funcionalitat, el disseny i la tecnologia del nostre segle.

Amb una inversió que supera els 70 milions d'euros i un procés de restauració global, amb el monestir com a eix i que ha durant més de set anys, Sant Benet afronta el nou mil·lenni oferint activitats relacionades amb el món de la cultura, del patrimoni i de la gastronomia.

El nou complex lúdic i cultural no ha oblidat cap detall. Disposa d'un ampli programa de tallers pels petits i els grans, visites guiades per una gran part del monestir convertida avui en museu, un passeig per les dependències d'estiu del pintor modernista Ramon Casas i la possibilitat de sadollar la panxa i la curiositat a la cuina-laboratori de la Fundació Alícia.

I tot plegat es pot fer sense presses perquè Món Sant Benet compta també amb un hotel on quedar-s'hi a dormir, un restaurant d'autor, una botiga, 4000 m2 de jardins i l'aire fresc del Parc Natural de Sant Llorenç i l'Obac.

NOTICIES EXTRETES DE LA WIKIPEDIA I DE LA WEB OFICIAL DE MÒN SANT BENET