Podem perdre a Catalunya l'associacionisme?

Catalunya bressol de l'associacionisme no pot permetre que entitats històriques i centenàries siguint bandejades per criteris errònis de l'Administració.

El perill d'espoliació és en realitat un clamor entre les associacions culturals que disposen de patrimoni. Els documents que els han arribat del PECCAT els preocupen. La motivació del projecte és la universalització de la cultura, això vol dir fer-la accessible al conjunt de la ciutadania, idea que ja va ser impulsada per la Il·lustració fa més de dos segles. Una bona part de les societats nacionals al nord dels Pirineus es van desenvolupar socialment i cultural gràcies al fet que van ser els mateixos estats els que van assumir l'objectiu que el poble fos partícip dels coneixements que, abans de la Il·lustració, només eren a l'abast d'unes minories privilegiades.

L'oligarquia política espanyola barrà amb pany i clau les fronteres a una idea que van considerar revolucionària i que podria alterar el seu ordre social. Els partidaris de la Il·lustració van ser poc temps al poder i quan hi van ser foren desallotjats per la força dels pronunciamientos reaccionaris, si va convenir a trets de trabuc. Així va ser com l'estat espanyol no pujà al tren del progrés que venia del nord i es construí bona part de la llegenda que satiritzava sobre l'Àfrica que començava immediatament al sud dels Pirineus.

Catalunya sí que va fer entrar l'aire fresc de la renovació d'idees que comportava la Il·lustració. Nació com era sense estat, s'optà per les idees vinculades a la Revolució Francesa i es potencià una extensa societat civil. Alguns ateneus i algunes corals estan celebrant el seu primer segle i mig de vida. Hom ni s'imagina la relació que aquestes celebracions tenen entre si. Acabada la dita Guerra del Francès van passar algunes dècades perquè es poguessin implantar aquí les idees que procedien de nacions considerades com l'enemic a batre. Però tan aviat com fou possible el procés va ser impenetrable.

De les societats corals sorgien ateneus instructius, societats d'ajuda mútua, mutualitats... El camp generava cooperatives que, a la vegada, aplicaven el benefici social... I a les ciutats cooperatives industrials. La celebració de les festes majors generava la necessitat de sales polivalents. Catalunya s'omplia d'equipaments socials: casals, teatres, sales de ball, cafès. Amb les mans i els diners del poble es va fer una xarxa espectacular de teatres que, alhora que eren l'espai de les festes tradicionals, desenvolupaven un potent teatre amateur, donaven entrada a l'espectacle del cinema, eren l'escenari on es celebraven els concerts de les corals, omplien de festa places i carrer.

Sense adonar-se'n van construir una xarxa d'equipaments públics potent. Encara queden en peu més de quatre-cents ateneus; en arribar la democràcia Catalunya disposava d'uns vuit-cents teatres i sales polivalents; encara queden en peu algunes escoles on els fills dels ateneistes van aprendre les primeres lletres... Tots plegats no som prou conscients de la importància d'una xarxa d'equipaments culturals capdavantera arreu d'Europa. Els mateixos beneficiaris que desconeixen les dificultats de trobar un teatre enmig de la massa de Castella o de qualsevol altra comunitat autònoma que no hagi impulsat una sòlida societat civil.

Tampoc n'és prou conscient l'administració pública quan -amb els diners de tots plegats- es posa a competir amb les associacions del poble, crea centres cívics al seu costat, construeix sales de teatre porta per porta del teatre del casal de tota la vida... Quants exemples ja s'han posat d'una política de centres cívics gens respectuosa amb les entitats que han dinamitzat culturalment la comunitat tota la vida.

Malgrat tot, sembla que tira endavant el PECCAT. Alguns dirigents del moviment associatiu pensaven que l'administració havia assumit les crítiques de la societat civil i buscava ara fórmules de cogestió... Semblava que s'havia comprès que no es podia enfonsar les associacions que, al llarg de més d'un segle, havien fet el que ara se'n diu un paper de suplència, posant a l'abast de la gent la cultura i la festa...

Ara, recobren el vell criteri de la universalització de la cultura i posen en marxa un pla d'equipaments públics que és una clara amenaça contra totes les associacions culturals que tenen el seu propi local, perquè la imprescindible renovació de les instal·lacions pot posar en mans dels respectius ajuntaments la propietat de la instal·lació o una vergonyant cessió per mig segle. Ja hi ha hagut ajuntaments que han anat a la caça dels locals de les entitats culturals, ja n'hi ha que preparen l'estratègia a seguir per apropiar-se'n. El PECCAT: així d'enrevessat és el nom d'una proposta que el conjunt de les associacions consideren una agressió abominable.

Hi ha una gran preocupació -indignació, podríem dir millor- davant una proposta que, en lloc de reconèixer el paper fonamental que durant un segle i mig han tingut el conjunt d'ateneus i associacions similars, en lloc de fer arribar diners per a posar al dia les instal·lacions, encara que sigui perquè durant tant i tant de temps han fet el que no feien les administracions, cauen en el pecat del desagraïment. Per a més inri, el pla avança al bell mig d'una crisi que demana sobretot rebaixar la nòmina de les administracions públiques.

Extret de la revista TORNAVEU

Masmolets, Cal Ganxo i la calçotada

Fotos de la calçotada de l'any 2007

Per anant fent boca, ummmmmm!

La ciutat de Valls està enclavada en una zona de pas. Això fa que des de la prehistòria la zona hagi estat ocupada per l'home. En són bona mostra les troballes del jaciment de Picamoixons, entre altres. Més endavant, a l'època dels ibers i en la posterior romanització, els paratges de Valls foren habitats amb intensitat. El jaciment ibèric del Vilar i el forn d'època ibero-romana de Fontscaldes així ho evidencien.

Però el naixement pròpiament dit de la ciutat no es produí fins a la primera meitat del segle XII, una vegada derrotats els sarraïns que poblaven Siurana i la serra de Prades.

Masmolets
L'any 1194 ja està documentada l'església parroquial de Sant Joan. El 1210 el rei Pere el Catòlic concedí el privilegi del mercat setmanal. L'any 1229 la vila ja tenia les seves Ordinacions Municipals, unes de les més antigues de Catalunya, fet que demostra ja la complexitat de l'estructura econòmica i social de la ciutat.

La vila tenia dos punts neuràlgics: l'església parroquial de Sant Joan, romànica, i el castell, propietat de l'arquebisbe, el qual era senyor absolut de la municipalitat des de l'any 1391, en què el rei Joan I li vengué la seva jurisdicció. Fou en aquesta època, a l'últim terç del segle XIV, quan es configuraren els límits de la ciutat antiga en construir-se les muralles.El Restaurant CAL GANXO, es troba situat en un "llogaret" a prop de Valls que es diu Masmolets, un poble de quatre cases que data de l'edat mitjana.

CAL GANXO és una casa pairal amb vestigis gòtics que conserva tot l'encant i solera de l'antigor.

El seu celler i els amplis menjadors que daten del segle XVIII són únics
en tota la contrada. El menjador principal està situat, precisament, al celler on encara presideix una premsa de "lliure" de grans dimensions i els cups on es recollia el vi i l'oli.

Els altres menjadors ocupen els salons i dormitoris i altres dependències de la casa, cosa que els fa idonis per a grups privats més o menys reduïts. Les adaptacions fetes per dotar-lo de les màximes comoditats s'han fet respectant l'autenticitat i els orígens de l'entorn. Així, s'hi pot trobar tant les excel·lències d'una bona cuina i un esmerat servei com el marc idoni.
No cal dir que degustar una calçotada a "CalGanxo" és fer-ho en un lloc amb encant.

"En la nostra cuina familiar el plat és vell però el resultat és nou i desconegut...."

"El meu ideal culinari és la simplicitat, sempre compatible amb un determinat grau de substància. El luxe, en el menjar, com en tot, em deprimeix. Sempre he cregut que la taula és un element decisiu de sociabilitat i de tolerància..."
(Paraules d'En Josep Pla)

Segons algunes notícies, els calçots, i de retruc les calçotades, van ser descoberts (o millor, inventats) per un pagès solitari de finals del segle XIX conegut amb el renom de Xat de Benàiges. El que no presenta cap dubte és que des de les primeres dècades del segle XX la calçotada es convertí en una menjada habitual de moltes famílies vallenques durant els dies festius. Les arrels del gran impuls experimentat per la calçotada arreu del país, podem datar-les a mitjans de segle, quan la Penya Artística de l'Olla feia les seves cèlebres calçotades i hi convidava personalitats del món artístic i cultural barceloní, les quals, al seu torn, divulgaren les calçotades.

L'impuls d'alguns restauradors d'esperit emprenedor, la generalització del vehicle particular i algunes gestions empreses des de les instàncies municipals vallenques va permetre que, sobretot a partir dels anys seixanta, desenes de milers de persones de tot el país visitessin cada any Valls per fer-hi la popular calçotada. Més recentment, no tan sols s'ha estès el prestigi calçotaire, sinó que també es produeixen calçots en altres zones del país i alguns restaurants d'arreu inclouen la calçotada entre la seva oferta gastronòmica.

El calçot de Valls, un calçot amb denominació de qualitat: l'any 1995, la Generalitat de Catalunya va concedir la denominació de qualitat Calçot de Valls, i l'any 1996 es va constituir el consell regulador. L'àmbit geogràfic d'aquesta denominació comprèn les comarques de l'Alt Camp, el Baix Camp, el Tarragonès i el Baix Penedès. Valls és el bressol de la calçotada, però també n'és l'epicentre. Per tant, a Valls i comarca hi ha una cultura calçotaire, i això suposa un punt a favor de la qualitat del calçot. Però, a banda dels factors humans, hi ha una sèrie de característiques del medi físic (geologia, característiques dels sòls, clima...) que també contribueixen a donar el calçot de Valls determinades característiques de qualitat, tot i que es tracti d'una hortalissa.